Francesc de Borja Moll i Casasnovas (Ciutadella, 1903 – Palma, 1991) és generalment reconegut com el filòleg més rellevant de les Balears i figura entre els més importants de la llengua catalana i de la filologia romànica. La seva contribució principal al coneixement de la nostra llengua és la culminació del Diccionari Català – Valencià – Balear (DCVB) que havia iniciat el seu mestre, Antoni Maria Alcover, i que per aquest motiu s’anomena també Diccionari Alcover – Moll. Al costat d’aquesta obra magna –un dels principals reculls lexicogràfics de les llengües romàniques– és autor d’altres treballs filològics i didàctics especialment destacats i també un escriptor remarcable, sobretot per les seves memòries: Els meus primers trenta anys 1903 -1934 i Els altres quaranta anys 1935 – 1974.
A més de la seva obra, però, ha estat una figura clau en moments decisius de la història lingüística i cultural de les Illes Balears, i això li ha merescut un reconeixement i un respecte generalitzats, com a referent cívic que va saber ser alhora tenaç i cordial en la defensa de la nostra llengua.
Com va dir la seva filla Aina Moll en la Semblança biogràfica que li dedicà l’any 2001 (Barcelona, Institut d’Estudis Catalans), Francesc de B. Moll és el darrer d’una sèrie d’intel·lectuals illencs –Tomàs Forteza, Marian Aguiló, Antoni M. Alcover…– que es van iniciar en la filologia romànica amb un esforç personal, impulsats per l’amor a la llengua, quan aquests estudis encara no eren presents en l’àmbit universitari, en un procés paral·lel al que va seguir Pompeu Fabra a Catalunya.
Moll va conèixer Alcover l’any 1917, quan el canonge manacorí, en una de les seves nombroses eixides filològiques, visità el seminari de Ciutadella, on el jove menorquí estudiava i ja havia mostrat als tretze anys interès pel lèxic, completant un Vocabulario menorquín – castellano de Joan Benejam. A partir d’aquest moment, col·labora en la recollida de dades per al Diccionari de la llengua catalana que Alcover havia emprès amb la Lletra de convit de l’any 1901.
Poc després, l’any 1921, als 17 anys, Moll es trasllada a Palma i es converteix en el deixeble i col·laborador principal d’Alcover, un fet decisiu per a tots dos i també per al futur del Diccionari i de la llengua.
Alcover s’encarregaria de completar la formació filològica del jove Moll amb la contribució d’eminents romanistes –Bernhardt Schädel, Wilhelm Meyer-Lübke, Leo Spitzer… Moll adquiriria aviat un paper primordial en els treballs del Diccionari i en les complexes relacions diplomàtiques que calia desplegar –després que Alcover hagués romput amb l’Institut d’Estudis Catalans i començàs a tenir problemes de salut– per tal d’aconseguir els ajuts necessaris per a publicar una obra tan voluminosa.
Ben aviat, Moll participaria en la represa de contactes amb l’Institut d’Estudis Catalans. L’any 1926 va intervenir en una entrevista de reconciliació entre Pompeu Fabra i Antoni M. Alcover, en la qual, com diu Moll a les seves memòries, va quedar impressionat per la magnanimitat d’aquell home que donava com a no rebuts els greuges i abraçava afectuosament Alcover. Més encara, va ser Moll qui va convèncer Alcover de publicar el 1931, com a obra adherida al DCVB, una Ortografia mallorquina segons les normes de l’Institut, de la qual es van fer dues edicions amb 2.500 exemplars. Mentrestant, el jove Moll ja havia publicat alguns treballs filològics remarcables a l’Anuari de l’Oficina Romànica de Lingüística i Literatura: el Suplement català al “Romanisches Etymologisches Wörterbuch” de Meyer-Lübke i La flexió verbal en els dialectes catalans, a part d’altres ressenyes i articles.
Amb l’adveniment de la Segona República (1931) i la mort d’Antoni M. Alcover, el capteniment de Francesc de B. Moll seria novament decisiu per al futur del DCVB i de l’obra alcoveriana en general. Lluny de desanimar-se davant les enormes dificultats per a dur a bon port la publicació del Diccionari, Moll reconstrueix les relacions amb els sectors culturals de totes les terres catalanes –especialment amb els intel·lectuals mallorquins de La Nostra Terra– i aconsegueix, per mitjà d’una crida pública, aglutinar una Lliga de Socis Protectors que permetrà reprendre l’edició del DCVB, ara d’acord amb les normes de l’Institut.
Dissolta l’Editorial Alcover, les gestions de Moll li permeteren superar també aquell trasbals amb la creació de l’Editorial Moll (1934), que s’iniciaria amb la col·lecció “Les Illes d’Or” i les Rondaies mallorquines d’Alcover. D’aquells anys són també les enquestes dialectològiques que va fer Moll per a l’Atlas Lingüístico de la Península Ibérica, juntament amb Manuel Sanchis Guarner, amb qui va establir amistat.
El reconeixement de l’Institut d’Estudis Catalans a la tasca filològica de Moll es va manifestar amb la concessió de tres premis successius (1933, 1934 i 1936) a sengles treballs lexicogràfics del lingüista menorquí, que es van publicar en el Butlletí de Dialectologia Catalana. L’any 1936, la Secció Filològica de l’IEC ja havia proposat a Francesc de Borja Moll com a membre corresponent, però la sublevació militar d’aquell any va interrompre la seva incorporació a l’Institut, que es produiria el 1962, com a membre numerari. El 1936 s’interrompé també l’edició del DCVB, que havia arribat aleshores al tercer volum, ja en ortografia unitària.
Els primers anys del règim franquista van ser especialment adversos per a la cultura catalana i per a les iniciatives de Francesc de B. Moll, però a partir de 1943 la seva habilitat i l’ajut de l’industrial català Enric Pérez Capdevila permeteren reprendre les edicions i comptar amb la col·laboració inestimable de Manuel Sanchis Guarner per a la continuació del Diccionari. Des del 1949 es promouen a totes les terres de llengua catalana els Secretariats de l’Obra del Diccionari, que despleguen una intensa activitat de suport. Quan Sanchis Guarner ha de deixar les tasques lexicogràfiques del DCVB, l’any 1959, ja s’hi havia incorporat Aina Moll, que hi compartí amb ell la confecció del volum IX i l’assumí completament en el volum X, amb el qual culminaria l’edició l’any 1962.
Mentrestant, Moll havia fundat una llibreria de referència, Llibres Mallorca (1948), i l’Editorial Moll havia iniciat la col·lecció “Raixa” (1954), que tingué una esplèndida acollida. Deu anys després, el 1964, apareixeria una nova col·lecció prestigiosa, “Els Treballs i els Dies”. Durant aquells anys, el paper de l’Editorial Moll va ser transcendental per als autors illencs, i va acollir en moments difícils escriptors de tot el territori lingüístic.
És impossible resumir la incidència pública de Francesc de B. Moll, més enllà de la seva activitat filològica o editorial. Com explica amb detall Joan Miralles en la biografia Francesc de Borja Moll: l’home dels mots (Palma: Ed. Moll, 2003), després de les tertúlies literàries que acollí a casa seva durant els temps en què la presència pública de la cultura catalana era prohibida, Moll va participar activament en la fundació el 1962 de l’Obra Cultural Balear, des d’aleshores l’entitat cultural illenca de referència.
L’obra filològica de Moll havia continuat paral·lelament a la publicació del Diccionari: l’any 1952 publica a l’Editorial Gredos de Madrid la seva Gramática histórica catalana, reeditada el 1991 en català; el 1959 dóna a conèixer el seu estudi sobre Els llinatges catalans… Acabada l’edició del DCVB, des del mateix any 1962 Moll publica encara altres obres importants: la biografia d’Alcover –Un home de combat (1962)–, la Gramàtica catalana referida especialment a les Illes Balears (1968), acompanyada del Vocabulari –després Diccionari– català-castellà, castellà-català. Els anys 1970 i 1975 apareixerien els dos volums de les seves memòries, a què abans hem fet referència… Aquesta llista incompleta no fa justícia a la gran quantitat d’articles, conferències i cursos que va fer al llarg de la seva vida, a voltes en moments crucials, com la conferència que va pronunciar a la inauguració dels cursos de català de l’Obra Cultural Balear l’any 1978, amb el títol Llengua o dialecte? Català o mallorquí?, en la qual sortia al pas dels intents confusionistes d’aquells anys de transició entorn de la unitat i la dignitat de la nostra llengua.
Per tot plegat, Francesc de Borja Moll va ser objecte de multitud de reconeixements: doctor honoris causa (ell en deia amb el seu humor característic “laboris causa”) per les universitats de Basilea (1964), de Barcelona (1978), de les Illes Balears (1983) i de València (1984); Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1971); Premi Ossian per la defensa de les minories lingüístiques (1978); Medalla d’Or de l’Ajuntament de Ciutadella (1962), de la Generalitat de Catalunya (1982) i de les Illes Balears (1983)…
El seu llegat i el seu exemple mereixen, evidentment, que la Institució Francesc de B. Moll doni continuïtat a la seva obra i contribueixi a difondre i exalçar els valors en què es va fonamentar.
Isidor Marí Mayans. Barcelona, 25 de Juliol de 2016
