Què és el DCVB? Per Maria Pilar Perea
El Diccionari català-valencià-balear és un repertori lexicogràfic que reuneix formes orals i escrites, dialectals i literàries, i que es basa en el buidatge de textos antics i en un procediment innovador per a la lexicografia del segle XIX: les enquestes dialectals. Malgrat que es gestà uns anys abans, el projecte fou iniciat el 1900 per Antoni M. Alcover (Manacor, 1862 – Palma 1932), el qual, el 1921, comptà amb l’ajut d’un jove Francesc de B. Moll (Ciutadella, 1903 – Palma, 1991), que esdevingué el seu secretari i fou qui continuà la tasca d’edició de l’obra després de la mort del seu mestre.
Alcover concebia la llengua catalana com una totalitat, que integrava la suma de tots els seus dialectes. El diccionari que va planejar, de caràcter gairebé exhaustiu, havia de recollir, ordenar, classificar i preservar les varietats dialectals i històriques d’una mateixa llengua. Per aquest motiu, el DCVB es va dissenyar com un inventari lèxic del català antic, modern, dialectal, literari, col·loquial i especialitzat.
El tret de sortida que endegà el projecte lexicogràfic d’Alcover –l’Obra del Diccionari– queda registrat en les pàgines del seu dietari personal. Així, el dia 28 d’abril de 1900, exercint de vicari general, esmenta per primer cop el propòsit d’aplegar paraules, frases i cançons populars per bastir un diccionari que havia de tenir la finalitat de salvaguardar el lèxic. L’objectiu de preservació va sorgir quan, durant la tasca d’aplec de rondalles, que el manacorí inicià des de ben jove, es va adonar que moltes de les paraules que hi apareixien no es trobaven en cap dels diccionaris de l’època. Mogut per aquest desig, aquell mateix any, Alcover inicià la seva primera eixida filològica, que juntament amb seixanta-cinc campanyes més, desenvolupades fins al 1928, el dugueren a recórrer tots els territoris de parla catalana, fent-hi treball de camp, per aplegar-hi mots i expressions característics, mostres fonètiques, formes verbals i sintàctiques i també elements folklòrics.
El resultat immediat de les excursions filològiques es van plasmar en una setantena de quaderns de camp on es poden trobar notes lingüístiques de caràcter fonètic, morfològic, sintàctic, lèxic i folklòric. L’aplec de paraules, afegint-hi les que hi aportaven els col·laboradors i que eren fruit del buidatge documental, donà lloc a més de tres milions de cèdules o targetes, les quals engruixiren progressivament unes calaixeres fetes a mida per emmagatzemar-les.
El 1921 s’inicià el procés de redacció del Diccionari, que duien a terme tant Alcover com Moll. El 1925 se’n publicà el primer fascicle (el format a través del qual es va comercialitzar), que contenia vuit pàgines de mostra; i el 1930 n’aparegué el primer volum. El 1935 veié la llum el segon, tres anys després de la mort del seu instigador.
Moll es féu càrrec del llegat i dels objectius lexicogràfics alcoverians i continuà en solitari la redacció del DCVB. Tot i que l’any 1936, el lexicògraf ciutadellenc arribà a la pàgina 416 del tercer volum, el treball de compleció s’estroncà arran del trist parèntesi que provocà l’esclat de la guerra civil i la consegüent postguerra.
El 1968 aparegué la segona edició dels dos primers volums del DCVB, adaptats per Moll a la grafia fabriana. El primer comptava amb una introducció nova i es feren modificacions, supressions i addicions en el contingut d’algunes entrades.
Atès que el DCVB, en el seu plantejament, fou una obra tan ambiciosa –havia de recopilar el lèxic antic i modern, en el vessant escrit, i tota la riquesa que congreguen les varietats dialectals del català, en el vessant oral–, és el moment que s’adeqüi als reptes i expectatives que la llengua del segle XXI necessita.