Redactat per Gaspar Valero i Marí

1. Can Mn. Alcover (Sagristanat, carrer de Sant Bernat, 3)

El casal conegut amb el nom de Sacristanat, també dit Can Muntanyans, es troba al carrer de Sant Bernat, 3. En el vestíbul, hi ha un portal de talla gòtica amb les armes dels Muntanyans. Al s. XV era dels Montanyants. Un dels escuts és dels Montanyans-Berard, del s. XV. El 1556 passà a Humbert de Togores i Muntanyans. En el s. XVII, passà a l’Església i es dedicà a residència dels canonges-sagristans (GEM, XV, 32). El 1685 es valorà en 1.000 lliures. (Murray-Pascual: La casa y el tiempo, II, 261). Hi visqué Mn. Alcover, com recorda una làpida a la dreta del portal.

 “Aquell 2 de gener de 1921 és un dels dies més transcendentals de la meva vida. Acabava la meva etapa infantil i començava a sentir-me únic responsable dels meus actes. Sortia del niu i emprenia la primera volada. Eren les 10 del matí quan, amb la meva modesta maleta, vaig pujar l’escala d’aquella casa canonical, i després de passar l’ampla naia del primer pis, vaig sonar la campaneta de la segona porta. Jo duia ben gravada en la memòria l’adreça de Mn. Alcover: Sant Bernat, 5, pral segona. L’havia llegida moltes vegades en el Bolletí i ja la mirava atribuint-li una mica de valor mític i una aureola de prestigi reverencial. Estava francament emocionat de pensar que entraria a habitar en aquella casa que era la d’un gran home lluitador, la gàbia d’un lleó temible que per a mi era, en aquell moment, no sols inofensiu, sinó paternalment acollidor. (…) La casa on vivia Mn. Alcover és propietat del Capítol de la Seu i és una d’aquestes cases on ‘s’hi plou’, o sia, que tenen pati d’entrada descobert: una típica casa senyorial de la Ciutat de Mallorca. Està adossada a l’antic Hospital de Sant Pere i Sant Bernat per a capellans, edifici renaixentista, també de propietat catedralícia. En els baixos de la casa hi havia les habitacions dels vicaris de la Catedral (en aquell temps encara actuava com a parròquia). El primer i segon pis estaven dividits en dues meitats o vivendes; a la de la primera porta habitava el canonge liturgista mn Joan Quetgles; a la segona porta vivia mn Alcover.

Font: –Els meus primers trenta anys, 120-122

– Leo Spitzer: Presentació de “Com he fet mon Aplec de Rondaies mallorquines”, de Mn. Antoni M. Alcover

Antoni M. Alcover Sureda (Manacor, 1862-Palma, 1932) fou ordenat de prevere el 1885. Treballador incansable en els camps de la lingüística i de la literatura popular, recopilà i publicà l’Aplec de Rondaies Mallorquines (des de 1896) i començà la publicació del Diccionari català-valencià-balear, enllestit pel seu deixeble Francesc de B. Moll.

Leo Spitzer, professor de filologia romànica a la Universitat de Colònia, feu la presentació de l’article de Mn. Antoni M. Alcover titulat “Com he fet mon Aplec de Rondaies mallorquines”, publicat a la revista Zeitschrift fur romanische Philologie, l’any 1930.

“En el lluminós migdia de la festa de Pasqua de 1929, després que en la Seu de Palma de Mallorca que estén sobre la mar ses agudes fletxes vaig haver vist com deia l’Ofici el vicari General Antoni M. Alcover com a suplent del bisbe difunt, vaig pujar a la caseta del savi prevere, situada darrera l’església, i vaig entrar a la modesta mansió, a on n’Alcover des dels seus llibres pot contemplar la mar blava, a on la seva famosa calaixera, que s’empra en el Diccionari català-valencià-balear, està a veïnat del senzill dormitori ple de Mares de Déu; a on el lleial col.laborador de n’Alcover, En Francesc de B. Moll (un jove que des de l’edat de setze anys, desistint d’acabar sos estudis oficials, posa al servici del Diccionari català la seva formació filològica vertaderament autodidàctica i la seva fabulosa feneria) i, per últim el feel criat del prevere, que al mateix temps és administrador de les Rondaies i impressor del Diccionari, uneixen les seves forces amb les del seu canut senyor. En les hores que vaig passar a Ca n’Alcover, vaig veure clarament amb quin gran i singular idealisme, per si mateix acreditat, tres homos de tant diferent edat, estat i caràcter, treballen plegats per una causa nacional que ni tan sols està segura de l’èxit, sinó que se du endavant cap a la seva finalitat a pesar d’un íntim sentiment pessimista, i que no té, com les nostres empreses d’Alemanya, el sosteniment de l’Estat, ni d’una forta tradició científica, ni de l’interès d’un públic de savis, ni de la força moral d’una Universitat, ni d’una organització que asseguri la part econòmica; vaig sentir com és d’emocionant aquesta ciència realitzada en vida patriarcal de comunitat, baix del senyal de la creu, a una illa, lluny de l’Europa del gran moviment; vaig sentir tota la poesia d’aquesta reunió de ciència popular, d’art popular i de religió popular.”

Font: Spitzer, Leo: Presentació de “Com he fet mon Aplec de Rondaies mallorquines”, d’Antoni M. Alcover. A: Revista Studia, 1931, p. 98 / Vidal Alcover, J.: 1993, 72.

2. Les passejades amb Mn. Alcover (Plaça del Mirador)

“Quan el canonge i el criat sortien de missa, si era a l’estiu, anaven a ‘estirar les cames’ pel moll: resseguint tota la Riba, arribaven fins a la farola del port i tornaven. La passejada durava exactament una hora. Si era a l’hivern, no feien aquest exercici al matí, sinó després de dinar. Durant aquestes passejades, Mn. Alcover no estava inactiu –no hi sabia estar–, o ell llegia, o feia que en Joan li llegís qualque llibre o revista. Quan jo vaig entrar a viure a casa seva, Mn. Alcover em prengué per a acompanyant de les passejades i les dedicà a donar-me les primeres lliçons d’anglès i d’alemany, que més envant havia d’ampliar i que m’havien de servir tant i tant per a les meves activitats tota la vida.”

Font: –Els meus primers trenta anys, 128

3. Les conferències del Museu Diocesà (Palau Episcopal, carrer Mirador)

Les conferències del Museu Diocesà compliren pels anys 1920-1926 una missió de divulgació cultural molt estimable, amb gran participació de públic i gran vàlua dels conferenciants. Francesc de B. Moll hi participà com a oient i ens ho contà així:

 “Durant molts d’anys, cada dia, cap a llà a les 12, compareixia a casa de mn alc el seu germà jesuïta, pare Miquel Alcover. (…) A part de la seva feina diguem-ne ‘pastoral’ o de cura d’ànimes, el P. Miquel se sentia un intel·lectual: de formació molt casolana, però amb un gran bagatge de laboriositat… Era el conservador del Museu Arqueològic Diocesà, que el bisbe Campins havia fundat i que aleshores era presidit del germà canonge. Els dos germans organitzaven, en aquells feliços vint, cicles hivernals de conferències en el Museu, on acudia una gentada que solia omplir la sala principal. En aquell temps eren poc  freqüents, a Ciutat, les conferències; però l’afluència de públic a les del Museu no era deguda a l’escassesa d’aquests entreteniments culturals, sinó a l’extensa zona d’influència del pare Miquel i al fet d’ésser el Museu l’únic local on les conferències s’amenitzaven gairebé sempre amb projeccions. Jo em vaig avesar a assistir-hi, i he de dir que sovint em semblaven molt interessants i instructives. En aquella sala dissertaven tots els qui tenien qualque cosa a dir sobre literatura, història, filologia o ciències. La primera conf que hi vaig sentir –des de l’escala, perquè la sala era plena de gom a gom- va esser la de mn. Costa i Llobera en ocasió del centenari de la mort de Dante Alighieri”.

–Els meus primers trenta anys, 142-144

4. La primera casa de Francesc de B. Moll (carrer Mirador)

“Cap a la darreria de 1928, na Damiana Sagrera sabé i em trameté la notícia d’haver-se buidat un pis (entresol i baixos) de la casa situada en el Mirador, entre l’absis de la Seu i el palau del bisbe. La casa està adherida a la que habitava Mn Alcover, amb la qual forma exteriorment un angle o raconada per on el carrer de Sant Bernat surt al Mirador. La situació és de les més esplèndides de la ciutat, amb vista damunt el port i una gran part de la immensa badia de Palma. Això i el veïnatge amb la casa on jo havia de treballar cada dia, em van semblar una oportunitat immillorable per a obtenir un allotjament on formar la meva llar en casar-me, com esperava de fer-ho dins pocs mesos. Vaig demanar el pis al propietari, que era don Enric Espanya, i me’l llogà de gust i per un preu que ara fa riure i que en aquell temps ja era força baix: 30 ptes mensuals. Per sis duros habitaria un entresol compost de rebedoret, sala i cinc dormitoris, i uns baixos semi-soterranis formats de menjador i cuina no gens petita. La claror, a la part de davant, era esplendorosa; les habitacions de darrere eren més fosques, però totes ben ventilades. Vaig fer dur de Ciutadella un parell de llits, algunes cadires, un canterano-escriptori i alguns altres mobles per començar a fer habitable el piset.”

–Els meus primers trenta anys, 244

5. La segona casa de Francesc de B.  Moll (Carrer de Sant Sebastià)

“L’acabament de la guerra ens dugué canvis familiars importants… Els meus sogres optaren per venir a viure amb nosaltres a Palma. … Mentre ells gestionaven la venda de les seves propietats de Ciutadella i preparaven el trasllat a Palma, tinguérem ocasió de trobar un pis gran que es llogava, al carrer de Sant Sebastià, en el mateix barri de la Seu on sempre havíem habitat. Això ens resolia el problema de l’allotjament còmode, proporcionat a l’augment de família, i ens mudàrem de casa amb gran satisfacció. Era un primer pis d’una casa semisenyorial, que, malgrat d’estar en un carrer estret, tenia una claror de sol esplèndida perquè a l’altre costat de carrer hi havia un jardí i una espaiosa terrassa a nivell de primer pis. Les habitacions eren grans, el meu despatx lluminós…”

–Els altres quaranta anys, 61

6. Can Colom: Les tertúlies literàries (carrer Sanglada)

“Mentre passàvem aqueixa època difícil, les activitats culturals autòctones duien una vida sigil.losa, com de catacumba. Una de les institucions que, de 1945 cap ençà, les empararen, van esser les tertúlies literàries… Aquestes tertúlies tingueren dues etapes: la de Can Massot i la de Can Colom. Els germans Mariano i Mercè Massot eren els amfitrions de la primera tongada. A la seva casa del carrer del Palau, just entre la Seu i cal Bisbe, acollien gentilment fins a una vintena de ‘conspiradors literaris’ de molt diversa edat i condició… vingué un moment que la saleta de Can Massot va esser massa petita per a agombolar la concurrència sempre creixent de les vetlades literàries, i aleshores les van transferir a can Guillem Colom, al carrer de Zanglada. (…) Jo hi assistia en pla d’oient, però vingué un dia en què m’invitaren a actuar com a orador: va esser a la primeria de 1949, en una sessió necrològica dedicada a Pompeu Fabra…”

–Els altres quaranta anys, 86-87

7. Antiga Diputació (Consell de Mallorca, carrer Palau Reial)

Els signants de la “Resposta al Manifest”

Francesc de B. Moll fou un dels 150 signants de la “Resposta als Catalans”, document més conegut amb el nom de “Manifest als Catalans”, pel maig de 1936. Esclatada la guerra, dins l’ambient generalitzat de repressió, els germans Villalonga desenterraren el manifest i acusaren els seus signants. Així, el 15 d’agost de 1936 Miguel Villalonga publicava un article al diari El Dia contra els signants del Manifest que deia, entre altres coses:

“Emboscados en nuestra isla, permanecen algunos señores que se siguen considerando solidarios de la Generalidad y de sus piraterías aéreas… –Estáis en un país enemigo: vuestra situación es análoga a la de un francés residente en Alemania durante la gran guerra… No os llaméis a engaño si os sucede un contratiempo desagradable”.

“Davant la pressió oficial i pública amb què ens volien obligar a rectificar, calia fer alguna cosa: no precisament ‘reconocer nuestro error’, perquè tal error no existia, sinó manifestar la raó de la nostra actitud envers de dos aspectes ben diferents –el cultural i el polític- que els nostres acusadors involucraven capciosament. Ens reunírem, doncs, un parell de dotzenes dels firmants del Manifest, a la Biblioteca de la Diputació, i escoltàrem la lectura del text que Miquel Ferrà havia escrit per a donar damunt la premsa la nostra suposada rectificació. … Aquest escrit es publicà en els diaris locals el 18 de setembre…. La ‘Respuesta de los firmantes’ no tenia res a veure amb el contingut del Manifest. Aquest feia afirmacions de tipus cultural i patriòtic; la ‘Respuesta’ contenia una condemnació de procediments d’agressió bèl.lica contra Mallorca. Però sembla que els que havien demanat que rectificàssim es donaren per satisfets, i el dia 19 aparegué un requadrat de benvinguda de perdonavides als que llegan al amor de la patria española con el corazón purificado de argucias y ambigüedades”.

–Els altres quaranta anys, 39-40

L’Exposició del Diccionari (març 1952)

“La Comissió patrocinadora mallorquina va aconseguir que s’autoritzàs la instal.lació de l’Exposició del Diccionari en el palau de la Diputació de les Balears, a la Ciutat de Mallorca. L’acte inaugural (primer de març de 1952) va esser presidit per la poetessa Maria A. Salvà… Els discursos de la Sra Salvà i del Sr Taix foren pronunciats, com el meu, en la nostra llengua catalana, que ressonava públicament en aquella sala per primera vegada d’ençà de la guerra civil”

–Els altres quaranta anys, 112

8. Ajuntament: Unes oposicions fracassades (Plaça de Cort)

El 1932 “es convocaren oposicions per a cobrir algunes places de funcionaris administratius de l’Ajuntament de Palma, I em vaig proposar de concórrer-hi per obtenir la possibilitat d’un sou segur… Però Déu no volgué que em ficàs dins la Sala. Un bon dia, llegint un periòdic endarrerit, hi vaig trobar l’anunci del començament de les oposicions, que s’havien convocat per a primera hora d’aquell matí en què em trobava…”

–Els meus primers trenta anys, 272

9. Llibres Mallorca (carrer del Call)

“Devers l’any 1942 s’havia establert a la primera casa del carrer del Call una llibreria inicialment modesta, però que, ben duita pel seu propietari, Sebastià Busquets, anava prenent força… Arribà a posar-se tan nerviós de no poder-se dedicar de ple a la pintura, que va decidir vendre la llibreria per tenir llibertat de cap a cap d’any… li vaig dir: -si tan decidit estau a vendre, jo som comprador, si ens avenim del preu. Ens entenguérem, férem un contracte a base de pagar en alguns terminis, i la propietat de l’establiment “Llibres Mallorca” passà nom de la meva dona. El 2 de febrer de 1948 ens estrenàrem com a llibreters. … la filla [Francisca] començà a dur tota sola el govern de l’establiment, que més envant passaria a esser de la seva propietat…”

–Els altres quaranta anys, 93-94

10. Ràdio Popular: Les Rondalles radiofòniques

“Devers l’any 60 em vingué a veure mn Guillem Fiol, director de Ràdio Popular Diocesana de Mallorca, a demanar-me autorització per a fer emissions periòdiques de ‘rondaies’ de Mn. Alcover. Naturalment li vaig dir que sí, i amb molt de gust. M’alegrà molt aquella iniciativa, que significava un principi d’incorporació de la nostra llengua a la difusió radiofònica… Mn. Fiol em demanà si jo coneixia algú que pogués esser el locutor de la nova emissió. Sense pensar-hi gaire vaig dir: ‘Si vol que jo mateix provi de contar-les’. Ell digué que li semblava molt bé, i tot seguit posàrem fil a l’agulla per començar la tasca. Jo no m’havia posat mai davant un magnetòfon per gravar-hi la meva veu per al públic. La primera vegada que m’hi vaig posar, em mancava seguretat, i per afegitó m’agafà tos i va sortir una emissió un poc massa trencada de tossides i de nerviositat. Així i tot, sabérem que havia agradat I comprovàrem que jo era ‘fonogènic’, és a dir, que la meva veu resultava reproduïda amb naturalitat i amb inflexions expressives ben netes. Em vaig animar, i vaig preparar amb molt d’esment diverses rondalles per a l’emissió.”

–Els altres quaranta anys, 185

11. Gràfiques Miramar i l’Editorial Moll (carrer Torre de l’Amor)

“Per indagacions que va fer el P. Miquel Alcover entre els seus penitents, van saber que existia una planta baixa molt gran al barri de la Calatrava, amb entrada per damunt la murada, i que el propietari estava disposat a llogar-la. Ens hi entenguérem i ben aviat férem el trasllat de la màquina i les caixes d’impremta a aquelles ales, molt velles, d’un aspecte quasi medieval…

1934, al C/ del Sol amb Fr Pons.

–Els meus primers trenta anys, 271

1948 El periodista Lluís Ripoll compra la Impremta Mn Alcover (amb problemes)

–Els altres quaranta anys, 96

            La impremta Gràfiques Miramar anava adquirint cada vegada més força en clientela i en instal.lacions. El vellíssim local del carrer de la Dragona, on s’havia establers, ja resultava petit. … Ja havíem visitat diferents edificis sense resultat, quan casualment, a principis de 1963, vaig saber que estaven venals, en el mateix barri de la Calatrava, una planta baixa i els pisos segon i tercer de la mateixa finca, que era d’una extensió considerable: 380 m2 de superfície… En Bauzà compraria la planta baixa per instal.lar-hi la impremta, i jo compraria els dos pisos per a situar-hi el magatzem de l’editorial.”

–Els altres quaranta anys, 215

12. Convent de Sant Francesc: La primera “Impremta Mossèn Alcover” (Plaça de Sant Francesc)

“Cap a la fi de 1924 començàrem a veure pròxima l’hora de publicar el Diccionari, i Mn Alcover m’encarregà que fes un projecte d’edició… Alcover decidí de muntar una impremta pròpia, només amb els elements indispensables per a fer el Diccionari. El pare Provincial dels Franciscans li oferí dues sales del convent de Sant Francesc: a una del primer  pis s’instal.laren les caixes de lletra, i a una annexa al claustre la màquina plana…”

…preu aproximat de 30.000 ptes.

“Molt poc després de la mort de Mn Alcover se’ns presentà un problema de local: els frares franciscans ens digueren que no podien continuar tenint la impremta en el seu convent perquè les dues sales que hi ocupàvem eren necessàries per a reunions i dependències de la comunitat…”

–Els meus primers trenta anys, 184, 271

13. La tercera casa de Francesc de B.  Moll (Plaça d’Espanya)

El 1954 el propietari del pis del carrer Sant Sebastià “ens demanà el pis per a habitar-lo ell… Començàrem a cercar pis… A la fi ens acusaren un de gran, a la plaça d’Espanya, cantonada al carrer dels Caputxins; ens agradà, però el lloguer era com cinc vegades el que pagàvem al carrer de Sant Sebastià. Gestionàrem amb el propietari una indemnització; amb un poc d’estira i arronsa arribàrem a entendre’ns, i a primers de febrer de 1955 entràrem a ocupar la casa on encara vivim”.

–Els altres quaranta anys, 147

14. Carrer de Francesc de B. Moll

A la dècada de 1980, en temps del batle Ramon Aguiló, l’Ajuntament de Palma dedicà a Francesc de B. Moll un carrer de Palma, vora el cèntric carrer dels Oms. El mateix Moll pogué assistir a la inauguració de la placa.

15. El Foment del Civisme (carrer Serinyà, 7) + C/ Can Burgos-C/ Can Massanet

–Els meus primers trenta anys, 213-214, 220

16. Parlament Balear: Antoni Badia i Margarit: Acte d’Homenatge 22 de març de 1992

            “Tothom sap que és poc corrent de veure juntes la modèstia i la saviesa; la simple manera de ser, sense segones intencions, era la seva millor arma de combat. Us proposo d’evocar amb mi, d’antuvi, com Moll fou una peça clau en el restabliment de la idea de unitat de la llengua catalana i en la refermança de la coordinació a l’hora d’actuar per defensar-la i per normalitzar-la, i, segonament, la qualitat científica del diccionari anomenat d’Alcover i Moll i de l’obra filològica, lingüística i gramatical d’aquest”

–Agenda per a 1992. El món de F de B. Moll, p. 243

Gaspar Valero i Martí

S’ofereix l’opció de contractar la visita guiada a càrrec de Gaspar Valero per a grups majors de 8 persones. Si hi estàs interessat/da, envia un correu a info@instituciomoll.cat o telefona al 971 91 91 66.

Amb el suport de: